Aquest llibre, juntament amb Bokstavsbarn [Cartes que Cauen], és l’únic text del corpus que reflexiona sobre el tema de la discapacitat. És l’única obra que representa la sordesa. La història mostra un dia feliç i ordinari a la vida d’una noia jove. S’introdueix una certa dosi de dramatisme al relat quan esclata una baralla al pati. La noia atura la baralla i es fa amiga de la víctima. Ell la visita per prendre te i la parella estableix un vincle. És possible que els lectors hagin de repassar l’obra diversos cops abans de poder copsar la diferència entre la protagonista i els altres personatges. Potser el títol proporcioni una pista sobre el fet que és sorda. Tractada amb sensibilitat, aquesta obra dona peu a debatre la discapacitat de forma adequada. Com a història, és un retrat estel·lar de l’amistat, la resolució de conflictes i l’apoderament. Un cop es comprèn la discapacitat, es pot rellegir per reflexionar sobre les representacions dels sentits que es plantegen a cada pàgina: les il·lustracions aconsegueixen transmetre l’experiència d’olorar, tastar, palpar i escoltar d’una manera que la majoria de textos visuals no escometen.
